Què l’hi ha passat a en Puyol ? Les luxacions de colze explicades.

Aquesta setmana, l’actualitat esportiva ha dut a les primeres planes dels mitjans de comunicació arreu del món la lesió del colze d’en Puyol, els famós jugador del Barça de fútbol.

Aquest fet ha dut la Traumatologia a ocupar bona part de tertúlies i converses, desplaçant així temes més globals, com ara la crisi econòmica i social, o “el problema català” , per exemple.

Hem rebut moltes consultes, per curiositat o interés personal sobre la lesió d’aquest jugador i el seu tractament. Donat l’impacte mediàtic, hem pensat que una mica de difusió sobre aquestes lesions, no gaire infreqüents, podria ser de l’interés dels nostres lectors.

Sabem pels mitjans de comunicació que en Puyol, ha patit una “luxació de colze” i que seguirà un “tractament conservador”. Poca cosa més ha transcedit, donada la rellevància estratègica del personatge en l’esquema del Barça, i les repercussions que la seva lesió pot tenir en el desenvolupament de la temporada. Deixant de banda el dret a la confidencialitat, aquest secretisme contrasta amb l’allau d’informació que es va facil.litar en altres casos similars, com el d’en Villa la temporada passada.

 

Probablement això s’explica, pel fet que la medicina no és una ciència exacta, i que dins la medicina, la cirurgia encara ho és menys, i dins la cirurgia, la Cirurgia Ortopèdica i Traumatològia encara ho és molt menys. Les variables que estan implicades en un cas així, són moltes, i resulta molt complexe establir el millor camí a prendre en el seu tractament. Probablement no és gaire desencertat afirmar que el tractament s’ha de fer a mida en cada cas.

 

Mirem-ho: el colze és una articulació molt complexe. Hi intervenen tres òssos: l’húmer, el radi i el cúbit, molts lligaments, més de mitja dotzena de nervis i artèries i en realitat està constituïda per tres articulacions, les dues de l’húmer amb el radi i el cúbit i la del cúbit i el radi entre ells.

No cal que parli de l’importància de la mobilitat d’aquesta articulació. Qualsevol que hagi portat un guix al braç, sap com es tornen de difícils activitats aparentment tan simples com menjar , pentinar-se (aquells que tinguin cabell 😉 és clar) o vestir-se i rentar-se. Segur que en Puyol tindrà molta gent disposada a ajudar-lo, però penseu un moment en l’impacte que pot tenir la pèrdua de la funció del colze en, per exemple una persona d’edat avançada que visqui sola…

Cada any hi ha 5 casos de luxació del colze per cada 100.000 habitants, i aproximadament la meitat d’aquests casos són “luxacions pures”, és a dir no s’hi afegeix la fractura de cap dels ossos implicats.

Hem de suposar que aquesta ha estat la lesió de’n Puyol, perquè si hi hagués hagut alguna fractura òssia, el més probable és que hagués passat per quiròfan.

Una vegada fet el diagnòstic, quin és el millor mètode de tractament d’aquesta lesió? Doncs bé, segurament us sorprendrà saber que no hi ha evidència suficientment robusta que permeti afirmar que un mètode de tractament té millors resultats que un altre a llarg terme. A més, hi ha pocs estudis correctes que adrecin adequadament aquesta pregunta. Potser el tema no interessa massa als investigadors? Potser amb l’impacte mediàtic que hi ha hagut això canviï? Ho dubto…

Si arriveu amb una lesió similar al Departament d’Urgències d’un Hospital del món Occidental, el més segur és que abans que res, us facin una radiografia, es confirmi el tipus de lesió i seguidament, sense perdre massa temps, us posin el colze al seu lloc.

 

Seguidament, us la immbilitzaran, probablement amb un guix, i us enviaran a casa amb la recomanació de visitar un especialista pel seguiment de la lesió.

Us trobareu, que a partir d’aques punt, la forma de tractar la luxació pot variar segons l’especialista que visiteu. Algú conservarà el guix unes tres setmanes, i altres el trauran i recomanaran iniciar RHB tant aviat com les molèsties ho permetin. En tot cas no hi ha evidència, com dèia, que a llarg terme cap dels dos mètodes sigui superior a l’altre. El que si que se sap, és que amb la mobilització ràpida, la recuparació de la mobilitat de l’articulació es produeix abans.

Pot tenir conseqüències a llarg terme, una luxació de colze? Probablement si. Sigui quin sigui el mètode de tractament, és probable que es perdin alguns graus tant de flexió com d’extensió però habitualment aquestes pèrdues no es tradueixen en disminució de la capacitat funcional del braç, és a dir, que el pacient pot tornar a fer “vida normal” ( tant “normal” com la seva vida fos abans de la lesió, és clar…). En alguns casos, una minoria, pot quedar una inestabilitat deguda a que algun lligament lateral no ha pogut recuperar la seva funció estabilitzadora, i després s’ha de plantejar la intervenció quirúrgica. Però com dic, són una minoria de casos, i en tot cas, figues d’un altre paner…